Aquí teniu el dibuix en blau!
dimecres, 19 de maig del 2010
divendres, 14 de maig del 2010
Samarreta del màster de l'aigua!
Aquí teniu la proposta de dibuix per la samarreta del màster. Aquesta samarreta esta pensada pels alumnes del màster, no pas per comercialitzar-les a la UdG. La intenció es realitzar el dibuix sobre la samarreta amb aerografia, de moment cal valorar la idea del disseny i més endavant es realitzarà una prova d’impressió. Podeu opinar sobre el dibuix en la enquesta del mateix bloc o afegint comentaris. Espero que us agradi!
diumenge, 9 de maig del 2010
Miyamoto Musashi
Miyamoto Musashi (宮本 武蔵, Miyamoto Musashi) (1584? - 19 de maig de 1645), va ser un famós guerrer Japó feudal. També és conegut com a Shinmen Takezō, Miyamoto Bennosuke, o pel seu nom budista Niten Dōraku. El nom amb el que s'autoanomena a la seva obra d'arts marcials "El llibre dels cinc anells" (Go-rin no sho) és Shinmen Musashi no Kami Fujiwara no Genshin.Va néixer en 1584, a la població de Miyamoto, a la província de Mimasaka. Els avantpassats de Musashi eren una rama del poderós clan Harima, originari de la província de Kyushu, la illa més meridional de Japó. El seu avi, Hirada Shokan, era un servidor de Shinmen Iga No Kami Sudeshige, amo del castell de Takeyama i un important senyor feudal de l'època.
Quan Musashi tenia set anys d'edat, el seu pare, Munisai, va morir o desaparèixer (no se sap exactament). Ja que la seva mare havia mort feia temps, el noi fou posat sota la tutela d'un sacerdot, tiet matern seu. Així trobem a Musashi com un orfe durant l'època de les campanyes d'unificació del país del Taiko Hideyoshi. Fill de samurai, durant una de les èpoques més violentes de la història del Japó, els escrits el descriuen com un jove de caràcter tumultuós, amb gran força de voluntat, i físicament molt desenvolupat per la seva edat. El seu tiet va insistir en què estudiés les arts del guerrer, i això, unit al seu desenvolupament físic i el seu caràcter violent, va fer que ben aviat es veiés involucrat en combats. Es guarda registre d'una lluita en la qual va derrotar i matar a un guerrer adult, tenint tant sol tretze anys d'edat. El seu oponent era Arima Kigei, un expert samurai de l'escola d'arts marcials Shinto. Musashi el va lançar a terra i va acabar amb ell pegant-li el cap amb un pal quan intentava aixecar-se.
El següent combat seriós aproxima del que se'n té constància, es va donar quan Musashi tenia 16 anys, i en el qual va derrotar a Tadashima Akiyama. A la mateixa època, va abandonar la seva casa per començar un pelegrinatge en el qual va perfeccionar les seves habilitats a través de nombrosos combats, tant en lluites individuals com en batalles. Finalment es va assentar quan tenia 50 anys, ja que va considerar que havia aprés tot el que podia aprendre a base de vagabundejar. En aquest període de la història de Japó hi van haver molts guerrers embarcats en pelegrinatges similars, alguns en solitari, com Musashi; altres sota el patrocini d'alguna escola de lluita o algun senyor feudal.
Durant tot aquest període de la seva vida, Musashi es va mantenir relativament a part de la societat, dedicant-se exclusivament a la recerca d'il·luminació a través del Camí de l'Espasa. Dedicat solament a perfeccionar les seves habilitats, va viure d'una forma bastant precària, vagabundejant pel país i dormint a l'intempèrie al més fred hivern, sense preocupar-se del seu aspecte físic, ni casar-se, ni dedicar-se a cap professió, a més del seu propi estudi.
A la batalla de Sekigahara, en la que Tokugawa Ieyasu va succeir a Toyotomi Hideyoshi com a màxim dirigent del Japó, Musashi estava entre les files de l'exèrcit Ashikaga i contra Ieyasu. És a dir, va estar al bàndol perdedor. Va sobreviure no solament als tres dies que va durar el combat, en los quals van morir uns 70.000 guerrers, sinó també a la següent caça i massacre dels supervivents de l'exèrcit derrotat.
Respirar
Una de les icones de la evolució és aquell moment en que un animal va decidir sortir de l’aigua i endinsar-se en terra ferma. Acostumen a dibuixar-ho com una mena de peix amb potes, meitat amfibi, meitat rèptil, abandonant una platja envoltada de pins i falgueres i caminant amb dificultat cap a l’interior del bosc.
Naturalment, aquesta imatge és un disbarat i el pas a terra ferma va requerir molt temps i petits avenços. Estades inicials molt curtes que mica a mica s’anirien allargant. Però el més erroni del concepte clàssic és que fa pensar que aquesta colonització va passar una vegada. I en realitat va tenir lloc en moltes ocasions!
De fet, pràcticament tots els grans grups d’animals van tenir alguns representants que, al llarg de l’evolució van abandonar el medi aquàtic per conquerir el terrestre. Insectes, equinoderms, cucs, i, és clar, vertebrats, van intentar fer el pas en diferents ocasions i fent servir estratègies diferents.
El motiu és raonable. A l’aire hi ha molt més oxigen que no pas el que es troba dissolt a l’aigua. Tant oxigen facilita el metabolisme i permet tenir molta més activitat. Disposem de més energia si obtenim l’oxigen de l’aire que si ho fem de l’aigua. Per això, el primer pas van ser animals que tot i viure a l’aigua se les van enginyar per trobar la manera d’obtenir una dosi extra d’oxigen a partir de l’aire. Hi ha peixos que treuen el cap per respirar aire. No ho fan com nosaltres és clar, però ho fan. Altres organismes capten l’oxigen a través de la pell, de la boca, de les brànquies, de l’estómac i fins i tot hi ha holotúries (els cogombres de mar) que el capten per la cloaca. Això de respirar pel cul fa gràcia, però també hi ha vertebrats, com algunes tortugues de mar que ho fan en part. Tenen pulmons, però també capten una part de l’oxigen a partir de l’aigua que fiquen per la cloaca.
Mica a mica es van anar desenvolupant estructures que permetien captar l’oxigen amb més eficàcia i que permetien alhora augmentar les estades fora de l’aigua. Però això portava molts problemes. Normalment pensem sempre en la falta de potes per caminar, però en realitat aquest era dels fàcils de resoldre. Els problemes reals, els de vida o mort eren per exemple, evitar morir deshidratat per dessecació. A l’aigua no hi ha problema de falta d’aigua, però a terra has de tenir un cos impermeabilitzat.
Però el principal problema té a veure amb una funció dels pulmons en la que normalment no hi pensem massa. Els pulmons els fem servir per captar oxigen de l’aire, cert. Però també, i igual d’important, per eliminar l’excés de CO2 que generem. I per un animal això és molt fàcil de fer dins l’aigua, però molt difícil quan surt a l’aire.
La manera d’aconseguir-ho va ser fer que els pulmons ventilessin. Que l’aire no parés quiet i fluís per la superfície on captem i eliminem els gasos. Això, i també aconseguir una superfície molt gran per fer aquest intercanvi. La manera va ser, en el nostre cas, anar plegant i replegant la cavitat pulmonar. Al final tenim uns pulmons fets per petites bosses, els alvèols, que omplim i buidem a cada inspiració. D’aquesta manera hem aconseguit que la superfície efectiva dels nostres pulmons sigui de més de 100 metres quadrats. Si fa no fa, com un camp de tenis. Amb això si que podem captar oxigen i, sobretot, eliminar CO2.
Tot i així, els dels mamífers no són dels més eficients. En eficiència pulmonar, les aus han aconseguit el primer lloc. Amb uns pulmons completament diferents dels nostres. Amb unes cambres que recullen l’aire i el després l’empenyen fent-lo circular per dins dels pulmons. Nosaltres mai podem buidar un pulmó del tot. Sempre queda un 25 % d’aire dins, de manera que l’aire que fem servir sempre està una mica “viciat”. Les aus en canvi, fan passar pel pulmó aire totalment fresc cada vegada que respiren.
I de maneres de respirar n’hi ha moltes més. Els insectes tenen uns petits forats , anomenats tràquees, a la superfície de la cutícula que segueixen en uns petits canals per on porten l’aire directament cap a l’interior del cos. Així l’aire arriba directament a les cèl·lules. Això, però limita la mida que poden adquirir.
Realment, passar del medi aquàtic al terrestre era una gran oportunitat. Un territori enorme per conquerir i unes fonts d’energia molt més riques. Però els reptes també van ser formidables. Per això és interessant veure com la vida va afrontar-ho tantes vegades i de tantes maneres diferents.
Naturalment, aquesta imatge és un disbarat i el pas a terra ferma va requerir molt temps i petits avenços. Estades inicials molt curtes que mica a mica s’anirien allargant. Però el més erroni del concepte clàssic és que fa pensar que aquesta colonització va passar una vegada. I en realitat va tenir lloc en moltes ocasions!
De fet, pràcticament tots els grans grups d’animals van tenir alguns representants que, al llarg de l’evolució van abandonar el medi aquàtic per conquerir el terrestre. Insectes, equinoderms, cucs, i, és clar, vertebrats, van intentar fer el pas en diferents ocasions i fent servir estratègies diferents.
El motiu és raonable. A l’aire hi ha molt més oxigen que no pas el que es troba dissolt a l’aigua. Tant oxigen facilita el metabolisme i permet tenir molta més activitat. Disposem de més energia si obtenim l’oxigen de l’aire que si ho fem de l’aigua. Per això, el primer pas van ser animals que tot i viure a l’aigua se les van enginyar per trobar la manera d’obtenir una dosi extra d’oxigen a partir de l’aire. Hi ha peixos que treuen el cap per respirar aire. No ho fan com nosaltres és clar, però ho fan. Altres organismes capten l’oxigen a través de la pell, de la boca, de les brànquies, de l’estómac i fins i tot hi ha holotúries (els cogombres de mar) que el capten per la cloaca. Això de respirar pel cul fa gràcia, però també hi ha vertebrats, com algunes tortugues de mar que ho fan en part. Tenen pulmons, però també capten una part de l’oxigen a partir de l’aigua que fiquen per la cloaca.
Mica a mica es van anar desenvolupant estructures que permetien captar l’oxigen amb més eficàcia i que permetien alhora augmentar les estades fora de l’aigua. Però això portava molts problemes. Normalment pensem sempre en la falta de potes per caminar, però en realitat aquest era dels fàcils de resoldre. Els problemes reals, els de vida o mort eren per exemple, evitar morir deshidratat per dessecació. A l’aigua no hi ha problema de falta d’aigua, però a terra has de tenir un cos impermeabilitzat.
Però el principal problema té a veure amb una funció dels pulmons en la que normalment no hi pensem massa. Els pulmons els fem servir per captar oxigen de l’aire, cert. Però també, i igual d’important, per eliminar l’excés de CO2 que generem. I per un animal això és molt fàcil de fer dins l’aigua, però molt difícil quan surt a l’aire.
La manera d’aconseguir-ho va ser fer que els pulmons ventilessin. Que l’aire no parés quiet i fluís per la superfície on captem i eliminem els gasos. Això, i també aconseguir una superfície molt gran per fer aquest intercanvi. La manera va ser, en el nostre cas, anar plegant i replegant la cavitat pulmonar. Al final tenim uns pulmons fets per petites bosses, els alvèols, que omplim i buidem a cada inspiració. D’aquesta manera hem aconseguit que la superfície efectiva dels nostres pulmons sigui de més de 100 metres quadrats. Si fa no fa, com un camp de tenis. Amb això si que podem captar oxigen i, sobretot, eliminar CO2.
Tot i així, els dels mamífers no són dels més eficients. En eficiència pulmonar, les aus han aconseguit el primer lloc. Amb uns pulmons completament diferents dels nostres. Amb unes cambres que recullen l’aire i el després l’empenyen fent-lo circular per dins dels pulmons. Nosaltres mai podem buidar un pulmó del tot. Sempre queda un 25 % d’aire dins, de manera que l’aire que fem servir sempre està una mica “viciat”. Les aus en canvi, fan passar pel pulmó aire totalment fresc cada vegada que respiren.
I de maneres de respirar n’hi ha moltes més. Els insectes tenen uns petits forats , anomenats tràquees, a la superfície de la cutícula que segueixen en uns petits canals per on porten l’aire directament cap a l’interior del cos. Així l’aire arriba directament a les cèl·lules. Això, però limita la mida que poden adquirir.
Realment, passar del medi aquàtic al terrestre era una gran oportunitat. Un territori enorme per conquerir i unes fonts d’energia molt més riques. Però els reptes també van ser formidables. Per això és interessant veure com la vida va afrontar-ho tantes vegades i de tantes maneres diferents.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
