Aquí teniu el dibuix en blau!
dimecres, 19 de maig del 2010
divendres, 14 de maig del 2010
Samarreta del màster de l'aigua!
Aquí teniu la proposta de dibuix per la samarreta del màster. Aquesta samarreta esta pensada pels alumnes del màster, no pas per comercialitzar-les a la UdG. La intenció es realitzar el dibuix sobre la samarreta amb aerografia, de moment cal valorar la idea del disseny i més endavant es realitzarà una prova d’impressió. Podeu opinar sobre el dibuix en la enquesta del mateix bloc o afegint comentaris. Espero que us agradi!
diumenge, 9 de maig del 2010
Miyamoto Musashi
Miyamoto Musashi (宮本 武蔵, Miyamoto Musashi) (1584? - 19 de maig de 1645), va ser un famós guerrer Japó feudal. També és conegut com a Shinmen Takezō, Miyamoto Bennosuke, o pel seu nom budista Niten Dōraku. El nom amb el que s'autoanomena a la seva obra d'arts marcials "El llibre dels cinc anells" (Go-rin no sho) és Shinmen Musashi no Kami Fujiwara no Genshin.Va néixer en 1584, a la població de Miyamoto, a la província de Mimasaka. Els avantpassats de Musashi eren una rama del poderós clan Harima, originari de la província de Kyushu, la illa més meridional de Japó. El seu avi, Hirada Shokan, era un servidor de Shinmen Iga No Kami Sudeshige, amo del castell de Takeyama i un important senyor feudal de l'època.
Quan Musashi tenia set anys d'edat, el seu pare, Munisai, va morir o desaparèixer (no se sap exactament). Ja que la seva mare havia mort feia temps, el noi fou posat sota la tutela d'un sacerdot, tiet matern seu. Així trobem a Musashi com un orfe durant l'època de les campanyes d'unificació del país del Taiko Hideyoshi. Fill de samurai, durant una de les èpoques més violentes de la història del Japó, els escrits el descriuen com un jove de caràcter tumultuós, amb gran força de voluntat, i físicament molt desenvolupat per la seva edat. El seu tiet va insistir en què estudiés les arts del guerrer, i això, unit al seu desenvolupament físic i el seu caràcter violent, va fer que ben aviat es veiés involucrat en combats. Es guarda registre d'una lluita en la qual va derrotar i matar a un guerrer adult, tenint tant sol tretze anys d'edat. El seu oponent era Arima Kigei, un expert samurai de l'escola d'arts marcials Shinto. Musashi el va lançar a terra i va acabar amb ell pegant-li el cap amb un pal quan intentava aixecar-se.
El següent combat seriós aproxima del que se'n té constància, es va donar quan Musashi tenia 16 anys, i en el qual va derrotar a Tadashima Akiyama. A la mateixa època, va abandonar la seva casa per començar un pelegrinatge en el qual va perfeccionar les seves habilitats a través de nombrosos combats, tant en lluites individuals com en batalles. Finalment es va assentar quan tenia 50 anys, ja que va considerar que havia aprés tot el que podia aprendre a base de vagabundejar. En aquest període de la història de Japó hi van haver molts guerrers embarcats en pelegrinatges similars, alguns en solitari, com Musashi; altres sota el patrocini d'alguna escola de lluita o algun senyor feudal.
Durant tot aquest període de la seva vida, Musashi es va mantenir relativament a part de la societat, dedicant-se exclusivament a la recerca d'il·luminació a través del Camí de l'Espasa. Dedicat solament a perfeccionar les seves habilitats, va viure d'una forma bastant precària, vagabundejant pel país i dormint a l'intempèrie al més fred hivern, sense preocupar-se del seu aspecte físic, ni casar-se, ni dedicar-se a cap professió, a més del seu propi estudi.
A la batalla de Sekigahara, en la que Tokugawa Ieyasu va succeir a Toyotomi Hideyoshi com a màxim dirigent del Japó, Musashi estava entre les files de l'exèrcit Ashikaga i contra Ieyasu. És a dir, va estar al bàndol perdedor. Va sobreviure no solament als tres dies que va durar el combat, en los quals van morir uns 70.000 guerrers, sinó també a la següent caça i massacre dels supervivents de l'exèrcit derrotat.
Respirar
Una de les icones de la evolució és aquell moment en que un animal va decidir sortir de l’aigua i endinsar-se en terra ferma. Acostumen a dibuixar-ho com una mena de peix amb potes, meitat amfibi, meitat rèptil, abandonant una platja envoltada de pins i falgueres i caminant amb dificultat cap a l’interior del bosc.
Naturalment, aquesta imatge és un disbarat i el pas a terra ferma va requerir molt temps i petits avenços. Estades inicials molt curtes que mica a mica s’anirien allargant. Però el més erroni del concepte clàssic és que fa pensar que aquesta colonització va passar una vegada. I en realitat va tenir lloc en moltes ocasions!
De fet, pràcticament tots els grans grups d’animals van tenir alguns representants que, al llarg de l’evolució van abandonar el medi aquàtic per conquerir el terrestre. Insectes, equinoderms, cucs, i, és clar, vertebrats, van intentar fer el pas en diferents ocasions i fent servir estratègies diferents.
El motiu és raonable. A l’aire hi ha molt més oxigen que no pas el que es troba dissolt a l’aigua. Tant oxigen facilita el metabolisme i permet tenir molta més activitat. Disposem de més energia si obtenim l’oxigen de l’aire que si ho fem de l’aigua. Per això, el primer pas van ser animals que tot i viure a l’aigua se les van enginyar per trobar la manera d’obtenir una dosi extra d’oxigen a partir de l’aire. Hi ha peixos que treuen el cap per respirar aire. No ho fan com nosaltres és clar, però ho fan. Altres organismes capten l’oxigen a través de la pell, de la boca, de les brànquies, de l’estómac i fins i tot hi ha holotúries (els cogombres de mar) que el capten per la cloaca. Això de respirar pel cul fa gràcia, però també hi ha vertebrats, com algunes tortugues de mar que ho fan en part. Tenen pulmons, però també capten una part de l’oxigen a partir de l’aigua que fiquen per la cloaca.
Mica a mica es van anar desenvolupant estructures que permetien captar l’oxigen amb més eficàcia i que permetien alhora augmentar les estades fora de l’aigua. Però això portava molts problemes. Normalment pensem sempre en la falta de potes per caminar, però en realitat aquest era dels fàcils de resoldre. Els problemes reals, els de vida o mort eren per exemple, evitar morir deshidratat per dessecació. A l’aigua no hi ha problema de falta d’aigua, però a terra has de tenir un cos impermeabilitzat.
Però el principal problema té a veure amb una funció dels pulmons en la que normalment no hi pensem massa. Els pulmons els fem servir per captar oxigen de l’aire, cert. Però també, i igual d’important, per eliminar l’excés de CO2 que generem. I per un animal això és molt fàcil de fer dins l’aigua, però molt difícil quan surt a l’aire.
La manera d’aconseguir-ho va ser fer que els pulmons ventilessin. Que l’aire no parés quiet i fluís per la superfície on captem i eliminem els gasos. Això, i també aconseguir una superfície molt gran per fer aquest intercanvi. La manera va ser, en el nostre cas, anar plegant i replegant la cavitat pulmonar. Al final tenim uns pulmons fets per petites bosses, els alvèols, que omplim i buidem a cada inspiració. D’aquesta manera hem aconseguit que la superfície efectiva dels nostres pulmons sigui de més de 100 metres quadrats. Si fa no fa, com un camp de tenis. Amb això si que podem captar oxigen i, sobretot, eliminar CO2.
Tot i així, els dels mamífers no són dels més eficients. En eficiència pulmonar, les aus han aconseguit el primer lloc. Amb uns pulmons completament diferents dels nostres. Amb unes cambres que recullen l’aire i el després l’empenyen fent-lo circular per dins dels pulmons. Nosaltres mai podem buidar un pulmó del tot. Sempre queda un 25 % d’aire dins, de manera que l’aire que fem servir sempre està una mica “viciat”. Les aus en canvi, fan passar pel pulmó aire totalment fresc cada vegada que respiren.
I de maneres de respirar n’hi ha moltes més. Els insectes tenen uns petits forats , anomenats tràquees, a la superfície de la cutícula que segueixen en uns petits canals per on porten l’aire directament cap a l’interior del cos. Així l’aire arriba directament a les cèl·lules. Això, però limita la mida que poden adquirir.
Realment, passar del medi aquàtic al terrestre era una gran oportunitat. Un territori enorme per conquerir i unes fonts d’energia molt més riques. Però els reptes també van ser formidables. Per això és interessant veure com la vida va afrontar-ho tantes vegades i de tantes maneres diferents.
Naturalment, aquesta imatge és un disbarat i el pas a terra ferma va requerir molt temps i petits avenços. Estades inicials molt curtes que mica a mica s’anirien allargant. Però el més erroni del concepte clàssic és que fa pensar que aquesta colonització va passar una vegada. I en realitat va tenir lloc en moltes ocasions!
De fet, pràcticament tots els grans grups d’animals van tenir alguns representants que, al llarg de l’evolució van abandonar el medi aquàtic per conquerir el terrestre. Insectes, equinoderms, cucs, i, és clar, vertebrats, van intentar fer el pas en diferents ocasions i fent servir estratègies diferents.
El motiu és raonable. A l’aire hi ha molt més oxigen que no pas el que es troba dissolt a l’aigua. Tant oxigen facilita el metabolisme i permet tenir molta més activitat. Disposem de més energia si obtenim l’oxigen de l’aire que si ho fem de l’aigua. Per això, el primer pas van ser animals que tot i viure a l’aigua se les van enginyar per trobar la manera d’obtenir una dosi extra d’oxigen a partir de l’aire. Hi ha peixos que treuen el cap per respirar aire. No ho fan com nosaltres és clar, però ho fan. Altres organismes capten l’oxigen a través de la pell, de la boca, de les brànquies, de l’estómac i fins i tot hi ha holotúries (els cogombres de mar) que el capten per la cloaca. Això de respirar pel cul fa gràcia, però també hi ha vertebrats, com algunes tortugues de mar que ho fan en part. Tenen pulmons, però també capten una part de l’oxigen a partir de l’aigua que fiquen per la cloaca.
Mica a mica es van anar desenvolupant estructures que permetien captar l’oxigen amb més eficàcia i que permetien alhora augmentar les estades fora de l’aigua. Però això portava molts problemes. Normalment pensem sempre en la falta de potes per caminar, però en realitat aquest era dels fàcils de resoldre. Els problemes reals, els de vida o mort eren per exemple, evitar morir deshidratat per dessecació. A l’aigua no hi ha problema de falta d’aigua, però a terra has de tenir un cos impermeabilitzat.
Però el principal problema té a veure amb una funció dels pulmons en la que normalment no hi pensem massa. Els pulmons els fem servir per captar oxigen de l’aire, cert. Però també, i igual d’important, per eliminar l’excés de CO2 que generem. I per un animal això és molt fàcil de fer dins l’aigua, però molt difícil quan surt a l’aire.
La manera d’aconseguir-ho va ser fer que els pulmons ventilessin. Que l’aire no parés quiet i fluís per la superfície on captem i eliminem els gasos. Això, i també aconseguir una superfície molt gran per fer aquest intercanvi. La manera va ser, en el nostre cas, anar plegant i replegant la cavitat pulmonar. Al final tenim uns pulmons fets per petites bosses, els alvèols, que omplim i buidem a cada inspiració. D’aquesta manera hem aconseguit que la superfície efectiva dels nostres pulmons sigui de més de 100 metres quadrats. Si fa no fa, com un camp de tenis. Amb això si que podem captar oxigen i, sobretot, eliminar CO2.
Tot i així, els dels mamífers no són dels més eficients. En eficiència pulmonar, les aus han aconseguit el primer lloc. Amb uns pulmons completament diferents dels nostres. Amb unes cambres que recullen l’aire i el després l’empenyen fent-lo circular per dins dels pulmons. Nosaltres mai podem buidar un pulmó del tot. Sempre queda un 25 % d’aire dins, de manera que l’aire que fem servir sempre està una mica “viciat”. Les aus en canvi, fan passar pel pulmó aire totalment fresc cada vegada que respiren.
I de maneres de respirar n’hi ha moltes més. Els insectes tenen uns petits forats , anomenats tràquees, a la superfície de la cutícula que segueixen en uns petits canals per on porten l’aire directament cap a l’interior del cos. Així l’aire arriba directament a les cèl·lules. Això, però limita la mida que poden adquirir.
Realment, passar del medi aquàtic al terrestre era una gran oportunitat. Un territori enorme per conquerir i unes fonts d’energia molt més riques. Però els reptes també van ser formidables. Per això és interessant veure com la vida va afrontar-ho tantes vegades i de tantes maneres diferents.
diumenge, 25 d’abril del 2010
Erupcions
Aquesta vegada la dificultat ha superat la bona voluntat dels periodistes. La notícia amb la que estan obrint els programes de notícies és l’erupció del volcà d’Islàndia i el núvol de cendra que ha generat. És normal ja que el tancament de l’espai aeri té unes conseqüències tremendes sobre la mobilitat de persones i mercaderies. Però el que molt pocs gosen fer és pronunciar el nom del volcà i és limiten a parlar del “volcà d’Islàndia”. No és estrany, ja que Eyjafjallajökull és realment difícil de pronunciar.Les imatges de l’erupció són (aquí la webcam), no pot ser d’altra manera, espectaculars. Una grandiosa massa fosca que s’eleva a quilòmetres d’altura i que s’escampa per tota Europa no és una cosa que es pugui veure cada dia. Però tampoc és tant estrany. Els volcans ja ho fan això d’entrar en erupció de tant en tant. En el cas del protagonista d’aquests dies hi ha erupcions registrades l’any 1821, el 1612 i el 920.
La dada interessant des d’un punt de vista científic, però inquietant des d’un punt de vista pràctic, és que aquestes erupcions han anat seguides per erupcions d’un volcà veí, el Katla. Aquest és més gran i els efectes que es poden esperar serien encara més notables. I quan es parla de volcans, l’únic que podem fer és seure i mirar. La força de l’esdeveniment supera en molt les capacitats de la tecnologia humana per fer-hi front.
El problema per als avions és la cendra volcànica. Això és simplement material de l’interior de la Terra que, de resultes de l’erupció queda esmicolat i trencat en fragment molt i molt petits. D’un diàmetre de mil·límetres o encara menys. Com que són partícules que pesen poc i surten disparades a gran velocitat i tot plegat a gran temperatura, la cendra pot arribar a altures importants.
En tot cas, i malgrat que tots n’estem pendents, es tracta d’una erupció més aviat modesta. Només té un valor de 1 en l’escala dels Índex d’explosivitat amb la que els vulcanòlegs classifiquen aquets fenòmens. Aquesta és una escala que va del 0 fins al 8 i que contempla uns quants factors. La quantitat de productes expulsats pel volcà, l’altura a que arriba el núvol volcànic, la durada de la erupció... I fins i tot fa una mica de por la manera de catalogar els diferents nivells. Així hi ha erupcions lleugeres, violentes, cataclísmiques, paroxístiques, colossals i mega-colossals. La d’aquests dies és simplement “lleugera”.
Els de menor índex són els que tenen a les illes Hawaii, que deixen anar lava com si fos un riu amb unes erupcions molt tranquil·les. Però a l’altre extrem hi ha erupcions que fan que aquesta sigui de riure. La més gran de la que tenim notícies va ser la del Tambora, l’any 1815. Un volcà amb un cràter de 8 quilòmetres de diàmetre i que es troba a Indonèsia. Aquella erupció va deixar el cel a les fosques a tot el planeta durant dos dies. A Indonèsia, la capa de cendres que va caure tenia un gruix de tres metres, però es que a França, a l’altre costat del planeta, la capa de cendres caigudes van mesurar un centímetre de gruix. La temperatura del planeta es va veure afectada i per això el 1816 es va conèixer com “l’any sense estiu”.
De totes maneres, el Tambora, amb nivell 7, no és la erupció més gran que coneixem. Fa uns 600.000 anys, el super-volcà de Yellowstone va mostrar l’extrem a que pot arribar la força del planeta. En aquella ocasió ja no va ser només les cendres. Fins i tot les roques que va alliberar l’erupció van poder arribar a Europa. Una erupció d’un nivell 8 com aquella és un dels sistemes que s’han proposat per causar la fi del món. En realitat no és exactament així ja que el planeta seguiria tant tranquil. Però si que seria la fi de la nostra civilització.
En tot cas, sembla que podrem gaudir d’unes postes de Sol ben espectaculars els propers dies. Les cendres en suspensió a les capes altes de l’atmosfera li donaran al cel unes tonalitats taronjades que normalment no podem admirar. I mentre ho admirem, podem recordar com de febles arribem a ser els humans.
Informació no és coneixement
Normalment, a mida que passa el temps les coses esdevenen més i més cares. Aquest principi té, com tot, notables excepcions. Els equips informàtics en són la més coneguda. Gràcies a les continues millores tecnològiques, la memòria dels ordinadors, que fa uns anys era molt cara resulta cada vegada més econòmica. Però hi ha un camp en que l’abaratiment supera en molt el de la informàtica.
Ja fa deu anys que es va aconseguir seqüenciar el genoma humà. Va ser una empresa ingent, feta per dos equips que competien a veure qui ho aconseguia primer. El cost d’esbrinar l’ordre dels més de tres mil milions de parells de bases del nostre DNA va ser del voltant de tres mil milions de dòlars. Un preu realment alt, però el coneixement que va aportar valia la pena. Però la tecnologia ha millorat molt en aquests dueu anys. Després del nostre s’han seqüenciat altres genomes de diferents espècies, cada vegada més de pressa i a un preu més econòmic. Fa poc s’ha aconseguit repetir la seqüenciació del nostre genoma per un preu de 50.000 dòlars. No està gens malament passar de tres mil milions a només cinquanta mil! Per això es creu que aviat podrem tenir a l’abast la possibilitat de tenir, a un preu assequible, la nostra pròpia i particular seqüència genètica. Amb tot el que això implica.
Però més enllà dels molts conflictes ètics inherents a aquest coneixement, determinar el genoma, nostre o d’altres espècies, ens ha portat a una situació ben curiosa. Durant molt temps semblava que teníem a l’abast la darrera frontera del coneixement per entendre com funciona la vida. Si podíem conèixer tots els gens que tenim sabríem quines proteïnes poden fer les cèl·lules i d’aquí a comprendre les seves interaccions ja només faltaria un pas.
Però ara ja tenim clar que ni de conya serà tan fàcil. Com més sabem del genoma, més ens adonem del poc que el coneixem. Allà on pensàvem trobar 100.000 gens en van sortir menys de 30.000. Tenim més proteïnes que no pas gens. Això ens ha fet veure que la clau és la manera com es regula tot el sistema. Unes proteïnes fan que els gens actuïn d’una manera o d’una altra. Molt DNA només serveix per fer RNA que realitza mil funcions diferents, sobretot de regulació. Les proteïnes poden actuar de mòltes maneres diferents segons les altres proteïnes que tinguin al voltant. Allà on esperàvem trobar relacions més o menys lineals resulta que hi ha xarxes complexíssimes delicadament regulades. I al final l’esperança de comprendre la vida s’esvaeix ràpidament.
És evident que disposar de la informació no comporta, necessàriament, la comprensió.
Ara tenim més dades que mai. Tantes que ha donat lloc a noves branques de la ciència, com la bioinformàtica. Però aquest riu de coneixements no ha fet que entenguem millor el que tenim entre mans. De fet, ha servit sobretot per adonar-nos de l’abast de la nostra ignorància. Sabem més coses que mai i mica a mica es va estenent la idea que tornarem a necessitar un nou marc de referència. Alguna idea que posi ordre en tot el que estem trobant. Si fa no fa el mateix que passa als que estudien el cervell, que disposen d’una quantitat fabulosa de dades, però que sense una teoria global no hi ha manera de situar en perspectiva.
En el fons he de reconèixer que la capacitat de desxifrar els genomes ens ha portat a una època d’allò més interessant com a científic. Quan després de trobar la resposta a una pregunta t’adones que aquesta resposta obre milers de nous interrogants. Uns interrogants que abans ni t’imaginaves que existissin. Com han posat de manifest en un article publicat a Nature, la conclusió de tota aquesta feina, de moment es pot resumir simplement dient que "la vida és complicada"
Ja fa deu anys que es va aconseguir seqüenciar el genoma humà. Va ser una empresa ingent, feta per dos equips que competien a veure qui ho aconseguia primer. El cost d’esbrinar l’ordre dels més de tres mil milions de parells de bases del nostre DNA va ser del voltant de tres mil milions de dòlars. Un preu realment alt, però el coneixement que va aportar valia la pena. Però la tecnologia ha millorat molt en aquests dueu anys. Després del nostre s’han seqüenciat altres genomes de diferents espècies, cada vegada més de pressa i a un preu més econòmic. Fa poc s’ha aconseguit repetir la seqüenciació del nostre genoma per un preu de 50.000 dòlars. No està gens malament passar de tres mil milions a només cinquanta mil! Per això es creu que aviat podrem tenir a l’abast la possibilitat de tenir, a un preu assequible, la nostra pròpia i particular seqüència genètica. Amb tot el que això implica.
Però més enllà dels molts conflictes ètics inherents a aquest coneixement, determinar el genoma, nostre o d’altres espècies, ens ha portat a una situació ben curiosa. Durant molt temps semblava que teníem a l’abast la darrera frontera del coneixement per entendre com funciona la vida. Si podíem conèixer tots els gens que tenim sabríem quines proteïnes poden fer les cèl·lules i d’aquí a comprendre les seves interaccions ja només faltaria un pas.
Però ara ja tenim clar que ni de conya serà tan fàcil. Com més sabem del genoma, més ens adonem del poc que el coneixem. Allà on pensàvem trobar 100.000 gens en van sortir menys de 30.000. Tenim més proteïnes que no pas gens. Això ens ha fet veure que la clau és la manera com es regula tot el sistema. Unes proteïnes fan que els gens actuïn d’una manera o d’una altra. Molt DNA només serveix per fer RNA que realitza mil funcions diferents, sobretot de regulació. Les proteïnes poden actuar de mòltes maneres diferents segons les altres proteïnes que tinguin al voltant. Allà on esperàvem trobar relacions més o menys lineals resulta que hi ha xarxes complexíssimes delicadament regulades. I al final l’esperança de comprendre la vida s’esvaeix ràpidament.
És evident que disposar de la informació no comporta, necessàriament, la comprensió.
Ara tenim més dades que mai. Tantes que ha donat lloc a noves branques de la ciència, com la bioinformàtica. Però aquest riu de coneixements no ha fet que entenguem millor el que tenim entre mans. De fet, ha servit sobretot per adonar-nos de l’abast de la nostra ignorància. Sabem més coses que mai i mica a mica es va estenent la idea que tornarem a necessitar un nou marc de referència. Alguna idea que posi ordre en tot el que estem trobant. Si fa no fa el mateix que passa als que estudien el cervell, que disposen d’una quantitat fabulosa de dades, però que sense una teoria global no hi ha manera de situar en perspectiva.
En el fons he de reconèixer que la capacitat de desxifrar els genomes ens ha portat a una època d’allò més interessant com a científic. Quan després de trobar la resposta a una pregunta t’adones que aquesta resposta obre milers de nous interrogants. Uns interrogants que abans ni t’imaginaves que existissin. Com han posat de manifest en un article publicat a Nature, la conclusió de tota aquesta feina, de moment es pot resumir simplement dient que "la vida és complicada"
Ununsepti
A finals de l’any passat ho van fer i ara acaben de publicar-ho. Uns grups de físics russos i americans han aconseguit sintetitzar un nou element. Com si fossin alquimistes medievals, però amb tecnologia moderna, han creat un element nou a partir d’altres de ja coneguts. Aquest nou element és particularment interessant per diferents motius. De moment encara no té un nom definitiu, de manera que s’anomena provisionalment ununsepti. Aquesta paraula, que sembla inventada pel mateix que va batejar el volcà d’Islàndia, no és perquè si. Simplement indica que té 117 protons. Els elements químics es caracteritzen pel nombre de protons que tenen al seu nucli. Així, l’hidrogen en té 1, el carboni en té 6, el poloni 84 o el plutoni 94 (i l’ununhexi 116).
El que passa és que aquests àtoms amb tants protons (i molts més neutrons) són inestables i es trenquen espontàniament. Es diu aleshores que es desintegren donant lloc a altres àtoms més petits. Aquests poden ser encara massa grans i desintegrar-se al seu temps en altres de encara més petits. Així es generen cascades de desintegracions fins que es generen àtoms estables.
Doncs el cas és que els elements superpesants, els que tenen més de cent protons, es desintegren molt ràpidament. Tant, que actualment ja no en queda cap. Tots els que en algun moment es van generar ja han desaparegut de la Terra. En realitat, es van desintegrar pocs segons després de formar-se. Però quan els físics van poder disposar d’acceleradors de partícules van poder fabricar-los de nou. La idea es accelerar un feix d’àtoms i fer-lo xocar contra un altre grup d'àtoms. Si encertem el tipus d’àtoms i la força de la topada, pot ser que alguns es fusionin i generin de nou un element que tingui la suma de protons dels dos que han topat.
Això ja fa temps que es fa i molts elements amb noms estranys s’han fabricat així. El problema és poder detectar la seva presencia. Normalment es fa mesurant la presència dels productes de desintegració ja que tant bon punt els fabriquem, puf! es desintegren. Però la teoria deia que a partir de determinada mida ha d’existir una regió de la taula periòdica en la que els elements serien més estables. El que anomenen la "illa de l'estabilitat". Això només vol dir que enlloc de mil·lionèsimes de segon aguantaran unes quantes mil·lèsimes. Però per als físics ja és molt.
Doncs sembla que la teoria és correcta perquè l’ununsepti és més estable que altres elements més lleugers.
Però una curiositat d’aquest element és que ja es va anunciar el seu descobriment, junt amb l'element 118, l’any 1999. El que passa és que allò no es va poder repetir i un parell d’anys després, els descobridors es van fer enrere. Van detectar problemes en els sistemes de detecció que possiblement els van portar a error. Una de les maneres que té la ciència de verificar les coses és que els experiments s’han de poder reproduir. Si allò que t’ha sortit no passa mai més, segurament no és cert. Esperem que aquesta vegada la descoberta sigui definitiva.
I no penseu que n’han fabricat una gran quantitat. Concretament han aconseguit sintetitzar sis àtoms. A més un dels àtoms tenia un nombre diferent de neutrons. Mentre que la majoria en tenien 176, l’últim en tenia 177. Els mateixos protons però diferents neutrons. Això són isòtops diferents.
La llàstima és que únicament amb sis àtoms que existeixen nomes durant una fracció de segon doncs no podem fer proves químiques, no sabem si serà un sòlid o un gas i tampoc tenim idea de quin color tindria un granet d’ununsepti. Que hi farem! No es pot tenir tot.
El que passa és que aquests àtoms amb tants protons (i molts més neutrons) són inestables i es trenquen espontàniament. Es diu aleshores que es desintegren donant lloc a altres àtoms més petits. Aquests poden ser encara massa grans i desintegrar-se al seu temps en altres de encara més petits. Així es generen cascades de desintegracions fins que es generen àtoms estables.
Doncs el cas és que els elements superpesants, els que tenen més de cent protons, es desintegren molt ràpidament. Tant, que actualment ja no en queda cap. Tots els que en algun moment es van generar ja han desaparegut de la Terra. En realitat, es van desintegrar pocs segons després de formar-se. Però quan els físics van poder disposar d’acceleradors de partícules van poder fabricar-los de nou. La idea es accelerar un feix d’àtoms i fer-lo xocar contra un altre grup d'àtoms. Si encertem el tipus d’àtoms i la força de la topada, pot ser que alguns es fusionin i generin de nou un element que tingui la suma de protons dels dos que han topat.
Això ja fa temps que es fa i molts elements amb noms estranys s’han fabricat així. El problema és poder detectar la seva presencia. Normalment es fa mesurant la presència dels productes de desintegració ja que tant bon punt els fabriquem, puf! es desintegren. Però la teoria deia que a partir de determinada mida ha d’existir una regió de la taula periòdica en la que els elements serien més estables. El que anomenen la "illa de l'estabilitat". Això només vol dir que enlloc de mil·lionèsimes de segon aguantaran unes quantes mil·lèsimes. Però per als físics ja és molt.
Doncs sembla que la teoria és correcta perquè l’ununsepti és més estable que altres elements més lleugers.
Però una curiositat d’aquest element és que ja es va anunciar el seu descobriment, junt amb l'element 118, l’any 1999. El que passa és que allò no es va poder repetir i un parell d’anys després, els descobridors es van fer enrere. Van detectar problemes en els sistemes de detecció que possiblement els van portar a error. Una de les maneres que té la ciència de verificar les coses és que els experiments s’han de poder reproduir. Si allò que t’ha sortit no passa mai més, segurament no és cert. Esperem que aquesta vegada la descoberta sigui definitiva.
I no penseu que n’han fabricat una gran quantitat. Concretament han aconseguit sintetitzar sis àtoms. A més un dels àtoms tenia un nombre diferent de neutrons. Mentre que la majoria en tenien 176, l’últim en tenia 177. Els mateixos protons però diferents neutrons. Això són isòtops diferents.
La llàstima és que únicament amb sis àtoms que existeixen nomes durant una fracció de segon doncs no podem fer proves químiques, no sabem si serà un sòlid o un gas i tampoc tenim idea de quin color tindria un granet d’ununsepti. Que hi farem! No es pot tenir tot.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
