Erupcions

Aquesta vegada la dificultat ha superat la bona voluntat dels periodistes. La notícia amb la que estan obrint els programes de notícies és l’erupció del volcà d’Islàndia i el núvol de cendra que ha generat. És normal ja que el tancament de l’espai aeri té unes conseqüències tremendes sobre la mobilitat de persones i mercaderies. Però el que molt pocs gosen fer és pronunciar el nom del volcà i és limiten a parlar del “volcà d’Islàndia”. No és estrany, ja que Eyjafjallajökull és realment difícil de pronunciar.
Les imatges de l’erupció són (aquí la webcam), no pot ser d’altra manera, espectaculars. Una grandiosa massa fosca que s’eleva a quilòmetres d’altura i que s’escampa per tota Europa no és una cosa que es pugui veure cada dia. Però tampoc és tant estrany. Els volcans ja ho fan això d’entrar en erupció de tant en tant. En el cas del protagonista d’aquests dies hi ha erupcions registrades l’any 1821, el 1612 i el 920.

La dada interessant des d’un punt de vista científic, però inquietant des d’un punt de vista pràctic, és que aquestes erupcions han anat seguides per erupcions d’un volcà veí, el Katla. Aquest és més gran i els efectes que es poden esperar serien encara més notables. I quan es parla de volcans, l’únic que podem fer és seure i mirar. La força de l’esdeveniment supera en molt les capacitats de la tecnologia humana per fer-hi front.

El problema per als avions és la cendra volcànica. Això és simplement material de l’interior de la Terra que, de resultes de l’erupció queda esmicolat i trencat en fragment molt i molt petits. D’un diàmetre de mil·límetres o encara menys. Com que són partícules que pesen poc i surten disparades a gran velocitat i tot plegat a gran temperatura, la cendra pot arribar a altures importants.

En tot cas, i malgrat que tots n’estem pendents, es tracta d’una erupció més aviat modesta. Només té un valor de 1 en l’escala dels Índex d’explosivitat amb la que els vulcanòlegs classifiquen aquets fenòmens. Aquesta és una escala que va del 0 fins al 8 i que contempla uns quants factors. La quantitat de productes expulsats pel volcà, l’altura a que arriba el núvol volcànic, la durada de la erupció... I fins i tot fa una mica de por la manera de catalogar els diferents nivells. Així hi ha erupcions lleugeres, violentes, cataclísmiques, paroxístiques, colossals i mega-colossals. La d’aquests dies és simplement “lleugera”.

Els de menor índex són els que tenen a les illes Hawaii, que deixen anar lava com si fos un riu amb unes erupcions molt tranquil·les. Però a l’altre extrem hi ha erupcions que fan que aquesta sigui de riure. La més gran de la que tenim notícies va ser la del Tambora, l’any 1815. Un volcà amb un cràter de 8 quilòmetres de diàmetre i que es troba a Indonèsia. Aquella erupció va deixar el cel a les fosques a tot el planeta durant dos dies. A Indonèsia, la capa de cendres que va caure tenia un gruix de tres metres, però es que a França, a l’altre costat del planeta, la capa de cendres caigudes van mesurar un centímetre de gruix. La temperatura del planeta es va veure afectada i per això el 1816 es va conèixer com “l’any sense estiu”.

De totes maneres, el Tambora, amb nivell 7, no és la erupció més gran que coneixem. Fa uns 600.000 anys, el super-volcà de Yellowstone va mostrar l’extrem a que pot arribar la força del planeta. En aquella ocasió ja no va ser només les cendres. Fins i tot les roques que va alliberar l’erupció van poder arribar a Europa. Una erupció d’un nivell 8 com aquella és un dels sistemes que s’han proposat per causar la fi del món. En realitat no és exactament així ja que el planeta seguiria tant tranquil. Però si que seria la fi de la nostra civilització.

En tot cas, sembla que podrem gaudir d’unes postes de Sol ben espectaculars els propers dies. Les cendres en suspensió a les capes altes de l’atmosfera li donaran al cel unes tonalitats taronjades que normalment no podem admirar. I mentre ho admirem, podem recordar com de febles arribem a ser els humans.

Informació no és coneixement

Normalment, a mida que passa el temps les coses esdevenen més i més cares. Aquest principi té, com tot, notables excepcions. Els equips informàtics en són la més coneguda. Gràcies a les continues millores tecnològiques, la memòria dels ordinadors, que fa uns anys era molt cara resulta cada vegada més econòmica. Però hi ha un camp en que l’abaratiment supera en molt el de la informàtica.
Ja fa deu anys que es va aconseguir seqüenciar el genoma humà. Va ser una empresa ingent, feta per dos equips que competien a veure qui ho aconseguia primer. El cost d’esbrinar l’ordre dels més de tres mil milions de parells de bases del nostre DNA va ser del voltant de tres mil milions de dòlars. Un preu realment alt, però el coneixement que va aportar valia la pena. Però la tecnologia ha millorat molt en aquests dueu anys. Després del nostre s’han seqüenciat altres genomes de diferents espècies, cada vegada més de pressa i a un preu més econòmic. Fa poc s’ha aconseguit repetir la seqüenciació del nostre genoma per un preu de 50.000 dòlars. No està gens malament passar de tres mil milions a només cinquanta mil! Per això es creu que aviat podrem tenir a l’abast la possibilitat de tenir, a un preu assequible, la nostra pròpia i particular seqüència genètica. Amb tot el que això implica.

Però més enllà dels molts conflictes ètics inherents a aquest coneixement, determinar el genoma, nostre o d’altres espècies, ens ha portat a una situació ben curiosa. Durant molt temps semblava que teníem a l’abast la darrera frontera del coneixement per entendre com funciona la vida. Si podíem conèixer tots els gens que tenim sabríem quines proteïnes poden fer les cèl·lules i d’aquí a comprendre les seves interaccions ja només faltaria un pas.

Però ara ja tenim clar que ni de conya serà tan fàcil. Com més sabem del genoma, més ens adonem del poc que el coneixem. Allà on pensàvem trobar 100.000 gens en van sortir menys de 30.000. Tenim més proteïnes que no pas gens. Això ens ha fet veure que la clau és la manera com es regula tot el sistema. Unes proteïnes fan que els gens actuïn d’una manera o d’una altra. Molt DNA només serveix per fer RNA que realitza mil funcions diferents, sobretot de regulació. Les proteïnes poden actuar de mòltes maneres diferents segons les altres proteïnes que tinguin al voltant. Allà on esperàvem trobar relacions més o menys lineals resulta que hi ha xarxes complexíssimes delicadament regulades. I al final l’esperança de comprendre la vida s’esvaeix ràpidament.

És evident que disposar de la informació no comporta, necessàriament, la comprensió.

Ara tenim més dades que mai. Tantes que ha donat lloc a noves branques de la ciència, com la bioinformàtica. Però aquest riu de coneixements no ha fet que entenguem millor el que tenim entre mans. De fet, ha servit sobretot per adonar-nos de l’abast de la nostra ignorància. Sabem més coses que mai i mica a mica es va estenent la idea que tornarem a necessitar un nou marc de referència. Alguna idea que posi ordre en tot el que estem trobant. Si fa no fa el mateix que passa als que estudien el cervell, que disposen d’una quantitat fabulosa de dades, però que sense una teoria global no hi ha manera de situar en perspectiva.

En el fons he de reconèixer que la capacitat de desxifrar els genomes ens ha portat a una època d’allò més interessant com a científic. Quan després de trobar la resposta a una pregunta t’adones que aquesta resposta obre milers de nous interrogants. Uns interrogants que abans ni t’imaginaves que existissin. Com han posat de manifest en un article publicat a Nature, la conclusió de tota aquesta feina, de moment es pot resumir simplement dient que "la vida és complicada"

Ununsepti

A finals de l’any passat ho van fer i ara acaben de publicar-ho. Uns grups de físics russos i americans han aconseguit sintetitzar un nou element. Com si fossin alquimistes medievals, però amb tecnologia moderna, han creat un element nou a partir d’altres de ja coneguts. Aquest nou element és particularment interessant per diferents motius. De moment encara no té un nom definitiu, de manera que s’anomena provisionalment ununsepti. Aquesta paraula, que sembla inventada pel mateix que va batejar el volcà d’Islàndia, no és perquè si. Simplement indica que té 117 protons. Els elements químics es caracteritzen pel nombre de protons que tenen al seu nucli. Així, l’hidrogen en té 1, el carboni en té 6, el poloni 84 o el plutoni 94 (i l’ununhexi 116).
El que passa és que aquests àtoms amb tants protons (i molts més neutrons) són inestables i es trenquen espontàniament. Es diu aleshores que es desintegren donant lloc a altres àtoms més petits. Aquests poden ser encara massa grans i desintegrar-se al seu temps en altres de encara més petits. Així es generen cascades de desintegracions fins que es generen àtoms estables.

Doncs el cas és que els elements superpesants, els que tenen més de cent protons, es desintegren molt ràpidament. Tant, que actualment ja no en queda cap. Tots els que en algun moment es van generar ja han desaparegut de la Terra. En realitat, es van desintegrar pocs segons després de formar-se. Però quan els físics van poder disposar d’acceleradors de partícules van poder fabricar-los de nou. La idea es accelerar un feix d’àtoms i fer-lo xocar contra un altre grup d'àtoms. Si encertem el tipus d’àtoms i la força de la topada, pot ser que alguns es fusionin i generin de nou un element que tingui la suma de protons dels dos que han topat.

Això ja fa temps que es fa i molts elements amb noms estranys s’han fabricat així. El problema és poder detectar la seva presencia. Normalment es fa mesurant la presència dels productes de desintegració ja que tant bon punt els fabriquem, puf! es desintegren. Però la teoria deia que a partir de determinada mida ha d’existir una regió de la taula periòdica en la que els elements serien més estables. El que anomenen la "illa de l'estabilitat". Això només vol dir que enlloc de mil·lionèsimes de segon aguantaran unes quantes mil·lèsimes. Però per als físics ja és molt.

Doncs sembla que la teoria és correcta perquè l’ununsepti és més estable que altres elements més lleugers.

Però una curiositat d’aquest element és que ja es va anunciar el seu descobriment, junt amb l'element 118, l’any 1999. El que passa és que allò no es va poder repetir i un parell d’anys després, els descobridors es van fer enrere. Van detectar problemes en els sistemes de detecció que possiblement els van portar a error. Una de les maneres que té la ciència de verificar les coses és que els experiments s’han de poder reproduir. Si allò que t’ha sortit no passa mai més, segurament no és cert. Esperem que aquesta vegada la descoberta sigui definitiva.


I no penseu que n’han fabricat una gran quantitat. Concretament han aconseguit sintetitzar sis àtoms. A més un dels àtoms tenia un nombre diferent de neutrons. Mentre que la majoria en tenien 176, l’últim en tenia 177. Els mateixos protons però diferents neutrons. Això són isòtops diferents.

La llàstima és que únicament amb sis àtoms que existeixen nomes durant una fracció de segon doncs no podem fer proves químiques, no sabem si serà un sòlid o un gas i tampoc tenim idea de quin color tindria un granet d’ununsepti. Que hi farem! No es pot tenir tot.

El principi de la responsabilitat

Dues són les característiques més rellevants de la tecnologia actual: la seva ambivalència i el seu caràcter alienant. La primera característica fa referència al fet que en tot artilugi sovint els efectes nocius són la creu necessària dels seus beneficis, però el que és més greu, aquells efectes segurament no han estat previstos en la intenció de qui l´ha creat. La segona característica pot expressar-se amb la imatge d´aquell genet mongol agafat a les crins d´un cavall que a la pregunta “¿a on vas?” respon: “pregunteu-li al meu cavall”.
Per fer front a aquesta preocupant situació que amenaça no només la vida del planeta sinó també la llibertat humana, el filòsof Hans Jonas promou una ètica basada en el principi de responsabilitat. Aquest principi adopta la forma d´un imperatiu que ha de regir totes les nostres accions: “Actua de tal manera que els efectes de la teva acció tinguin efectes compatibles amb la permanència d´una vida humana autèntica a la Terra”.
D´aquest principi es poden despendre un seguit d´idees:

1). L´ètica que fins ara només s´havia preocupat dels altres éssers humans ara s´ha de preocupar també d´una nova realitat: la biosfera sencera.
2). La reivindicació de la responsabilitat no depèn tant de la pregunta “qui ha estat el culpable?” com de la pregunta “què hem de fer per evitar-ho?”
3). La responsabilitat de les nostres accions ha d´anar més enllà de llurs conseqüències més immediates, ha de tenir molt present l´herència natural, política i cultural que lleguem a les generacions futures.
4). La vida humana que hem de conservar no és qualsevol tipus de vida, sinó una vida plena, “autèntica”, lliure de qualsevol tipus de coacció. (Del que es tracta és de què el genet mongol recuperi el control del seu cavall.)

Els unicorns de l’oceà

La intel·ligència del corbs

Troben bacteris a prop de l’espai exterior

Tres noves espècies de bacteris que no es troben a la Terra, i que són molt resistents a la radiació ultraviolada, han estat descobertes a la part superior de la estratosfera per científics indis. http://bit.ly/cz1PjU

Persegueixen un asteroide abans de xocar amb la Terra

Desprès de detectar un petit asteroide que impactaria amb la Terra 19 hores desprès del seu avistament, astrònoms de tot el mon van unir esforços per observar-lo, analitzar-lo, o predir el lloc de la seva entrada en l’atmosfera, on esperaven que resultes polvoritzat.

L’asteroide va entrat sobre Sudàn, i el seu resplendor i el soroll van ser observats per algun habitants i per diversos aparells de mesura.

Desprès del xoc es van recuperar 47 meteorits, que eren fragment de l’asteroide original, i que van sobreviure a l’impacte per les seves estranyes característiques.

És el primer cop que es documenta un impacte còsmic des del principi fins al final, el primer cop que es relaciona un cos celestial amb el d’un meteorit i es confirma una predicció d’impacte a la Terra.